La nit dels vagabunds
Segueixo buscant una paraula que em faci fort, una mirada que m'acaroni com el vent, un motiu pe somriure i respirar amb força, la constància de no oblidar, una alenada per descansar entre combats, combats per a guanyar i temps i destresa per explicar-vos-ho. El meu èxit però, és seguir buscant indefallible, summergir-me en la nit dels vagabunds sense sucumbir...
LA NIT DELS VAGABUNDS
No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil·lant i llunyà d'un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més bell que cap matí.
Ella, que dels llumets d'un llogaret mesquí
ens fa un palau d'encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així,
amb el nostre desig per tota companyia.
I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs
allarga per l'espai la corba del seu cos
elàstica, lluent, plena de reialesa;
fins que, dreçant-se amb l'urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins...
LA NIT DELS VAGABUNDS
No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil·lant i llunyà d'un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més bell que cap matí.
Ella, que dels llumets d'un llogaret mesquí
ens fa un palau d'encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així,
amb el nostre desig per tota companyia.
I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs
allarga per l'espai la corba del seu cos
elàstica, lluent, plena de reialesa;
fins que, dreçant-se amb l'urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins...
Màrius Torres, 30 d'octubre de 1937.
0 Commenti:
Posta un commento
Iscriviti a Commenti sul post [Atom]
<< Home page